#5cosas por las que ha merecido la pena estar vivo esta semana (59)

0
303

1.

La pieza de arte/máquina de sueños de Amy Siegel, «The Remember Well» (2015).

 

 

2.

El tema «Vidalita del mar», de Guitarrica de la fuente.

 

 

3.

 

 

El especial periodístico sobre las élites latinoamericanas, «Élites sin destino», coordinado por Omar Rincón y a cargo de Pere Ortín, con producción de Daniela Bohórquez y diseño web y arte de Mario Trigo.

4.
La obra de Frey Krisztián, «Cipok (Kati)» [1969].
5.
La entrevista de Gemma Ventura Farré a la editora Maria Bohigas para Catorze.
Un extracto:
«A vegades alguns dels [editors] independents presumeixen d’una certa puresa.

Exacte. Els que presumeixen de puresa estan servint-te fum de sabatots, perquè està clar que és impossible. La idea que els editors independents estimem més la literatura, ens sacrifiquem per la causa i ho cuidem més és absolutament falsa: hi ha editors petits que treballen amb les potes del darrere i hi ha grups capaços de fer llibres que són veritables meravelles. Això és un tòpic que regularment ens el serveixen, i te’l porten amb la safateta, i una quantitat de gent fa “amén, amén”. I no existeix: en els pots petits no sempre s’hi fan les bones confitures.
© David Ruano
Però és una manera de reafirmar-te.

Sí, i quan algú els reafirma és molt reconfortant, tothom queda tranquil: som petits, però ho fem molt bé; som víctimes però som macos. No: pots ser víctima i ser una merda. Així com hi ha tòpics que tenen una part de veritat, aquest és fals.
Quin altre tòpic em diries que és fals?

Que tot aniria millor si els escriptors fossin tractats com a professionals i es plantegés una política pública que consistís a pagar-los un sou. Això és un tòpic absolutament ridícul, perquè escriure no és un ofici. Una altra cosa és que un escriptor que tingui molt d’èxit pugui viure del que escriu, però això no vol dir que sigui un ofici que l’estat hagi de pagar. Perquè llavors plantejaria una cosa estranyíssima: que els escriptors tinguessin amb l’administració, i per tant amb els governs i amb l’autoritat, un vincle de servitud, quan hauria de ser el revés: el que s’ha de preservar és la independència. A més, els autors que tenen un ofici que no els vincula amb el món literari van més còmodes que els que en depenen perquè són periodistes culturals. És complicat perquè acabes parlant dels teus companys, i això vol dir que tens setanta problemes al dia i que com a escriptor no tens existència fora del medi, en depens absolutament. I això és molt poc desitjable.»

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor, deja tu comentario!
Por favor, introduce tu nombre aquí